sábado, 21 de junio de 2008

Reprimits i lliberals de merda

He observat que hi ha dues classificacions de persones, i vull que consti, que aquesta manisfestació no depèn de la raça, ni de la religió, ni del sexe, ni del seu status econòmic, … Depèn només d’on caguen, de l’ubicació on excreten.

Tots naixem i morim, i alhora, tots caguem. Per tant, el cagar adopta un status idèntic al naixement i a la mort, és un fet comú i fruit de la naturalesa. Gairebé diví. Així com un es pot fascinar amb l’origen de la vida, podria fascinarse amb l’origen de la caca. No hi ha més. Fer un afirmació semblant, no és fácil i és fruit de moltes hores reflexionant sobre el tema. No es un tema passatger ni vanal. És una reflexió profunda, metòdica i empírica. I a més tant real que esdevé una premisa de la vida. Sé que cauran sobre mi milers de crítiques però no dic cap mentida. El feminisme o masclisme no té raó de ser davant de la caca. Es difumina. La merda és poderosa.

La llibertat es mesura, no ens els drets ni en la justícia, ni en el tarannà de la societat, sinó “on” cagues. A les persones ens fan lliure l’absència de vicis i de les necessitats. Heu pensat mai lo lliures que seríem si no ens fes falta menjar, orinar, hidratar-nos, … Faríem el què realment voldríem sense estar lligats a res. Seria com fer en el moment el què volem fer en aquell moment, sense lligams, sense obstacles. Esdevindria llavors la utopía de la llibertat. Menjaríem per deleitar-nos dels sabors, descansaríem per gaudir del moment i del lloc, però sense necessitat. És així i sento ofendre. Hi ha interessos ocults que no volen que se sàpiga.

Doncs bé, estar lligat a la defecació en un enclau concret ens torna esclaus. Simplement ve i ja està. No avisa. Es mostra i si no vas al tanto, ja s’ha manifestat.

Em confesso, excreto nòmadament, és a dir, no m’importa el lloc, sóc nòmada o itenerant. No tinc arrels de merda dipositades en ningun lloc en concret.. Només obeeixo a la necessitat. En canvi conec a individus que defequen a casa únicament. Per tant, estan subjectes a una local·lització caganera, esclaus del santuari escatològic i en el fons son uns reprimits de merda. Són els ben anomenats, caganers sedentaris, de costums fixes, conservadors amb el tema fecal i poc amants de les varietats o de noves iniciatives (cal dir que habitaulament caguen d’una manera molt ortodoxa). Clarament són esclaus de la seva pròpia merda, presoners de l’excrement, captius de la seva pròpia gestació interna.

Amb això no vull ferir a ningú, però he de dir que sóc un lliberal de merda. Potser a vegades creuo la delicada frontera entre la llibertat i el llibertinatge, però en el fons cago on vull, que és el més important.

El mecànic del taller s’ha acreditat mai com a professional de la reparació de vehicles? A veure si un dia agafo un mono blau i m’embruto d’oli de motor i …

lunes, 9 de junio de 2008

Llegendes urbanes: el cas Janaro

El meu amic Joan http://joanpoch.wordpress.com/2008/06/09/guardar-un-secret/ ha deixat un post genial sobre "Guardar un secret". Em sento tan còmplice del contingut, tan al·ludit en certs moments i tan distant en d'altres, que amb tota la llibertat del món he decidit agafar el relleu amb tota la prudència i escriure sobre el què em va dir un amic del seu cosí que coneixia el nebot d'un company de feina que havia estiuejat a Gratallops que li va dir que en coneixia a un que era un desgraciat. Una llegenda urbana en tota regla.

La paraula desgraciat us pot fer caure en l'error de pensar que és un insult però el significat semàntic és "persona amb carència de gràcia"...

Aquest "desgraciat" que pel què se'm va dir era un persona desfortunada en els seus actes que mai pretenia buscar el somriure ni la complicitat dels demés, un malabarista de la sort (que sempre li girava la cara, que és l'equivalent a sempre tenir-ne; la probabilitat és la mateixa) i un autèncic psicoanalista de les causes perdudes com a bandera d'un nou modus videndi sense futur ni comprensió social. Una persona que dubtava entre no tenir futur o no voler tenir-ne, bàsicament.

Com tot animal social, aquest individu, que l'anomenarem Janaro, es va haver d'enfrontar a un aprenentatge intensiu de la vida. Hi ha coses que ningú t'explica i, per tant, l'empirisme del prova-error és el camí (també conegut com el "a força d'òsties"). Hi ha una altre teoria menys coneguda que proposa l'ingrés a la presó com curset accelerat. En Janaro mai havia defecat un excrement (vulgar-me es diu "fer caca") de dimensions icebergianes i d'una rigdesa, semblant al rigor mortis, en casa aliena com aquell. Què havia de fer? Què haguessis fet tu? Doncs la pitjor de les opcions existents - excloent la humiliació de sortir de lavabo i confessar el crim; això mai. En Janaro, un gran observador de la vida, va advertir que el recipient on es dipositava l'escombreta no tenia producte químic líquid i per tant va decidir "em-momiar" l'escombreta amb paper per tal de colpejar amb cops secs i certers l'excrement, del que només s'atisbava 1/3 emergent, sense que l'escombreta absorvís en el seu interior part de la caca resultant dels impactes. El resultat va ésser caòtic. No només no va partir l'iceberg sinó que el paper es va mullar, es va filtrar a l'interior de l'escombreta i amb ell, la merda. Lògicament, el problema no era l'excrement de dimensions descomunals ocupant el forat de la tassa impedint el pas de l'aigua, tal como si fos una pedra al ronyó. El problema principal ara era l'escombreta. Des d'un pis molt alt, la possibilitat de llençar-la per la finestra perdia força; tampoc la podia posar a la bossa d'escombraries, seria com delatar-se (he anat a cagar a ca teva, he emmerdat l'escombreta i l'he llençat a la paperera. Posa sabó que no n'hi ha). L'opció d'endur-se-la amagada en una butxaca de l'abric era pèssima - podries ésser acusat de robar i el "jarumen" seria la prova delatadora del furt. Però les persones som sorprenents ja que en moments de tensió prima la supervivència i el cervell es va posar en funcionament. En Janaro ho va tenir clar... Retallar l'escombreta amb unes tisores de tallar ungles que va trobar a la pica; a aquest fet poca gent li atribueix mèrit però sóc de l'opinió que només els artesans experimentats i sense escrúpols poden ser capaços de fer-ho. I en Janaro. No és fàcil, cal tallar lo just mantenint un volum homogeni en tota l'escombreta - com un Llongueras però fecal. Un cop estava enfeinat retallant, algú va trucar a la porta del lavabo preguntant si tot anava bé. Situació fàcil i cómode pel nostre amic: va confessar ceguera temporal i va guanyar un crèdit de 10 minuts més, típic. Un comentari dit convincentment és molt més creïble que la millor de les veritats dita sense confiança. Aquell home, va llençar per la tassa els fills sobrants que havia tallat, va deixar l'escombreta al seu lloc, i les tisores també, al calaix de la pica. Mai ningú li va dir res. Cap dels presents ni els propietaris de la casa li van treure el tema a la cara, es va convertir en un tema tabú, oblidat. Només es van limitar a desfer-se de les tisores d'ungles en comprovar que fotien molta catipent (els engranatges estaven plens de merda), van veure molt encuriosits que l'escombreta sorprenentment havia perdut volum (com si algú l'hagués retallat), que la tassa estava embossada amb un excrement d'un volum inimaginari amb filets d'escombreta clavats a mode de decoració i amb esquitxades de merda al sostre resultants com si l'excrement hagués estat colpejat desesperadament, i que per tant, calia desinfectar el lavabo i pintar de nou.

Tots ens poden sentir identificats amb aquesta llegenda urbana, amb aquest heroi de la mala sort si voleu. Desafortunadament va passar una cosa molt curiosa. Ell no va demanar guardar un secret, sinó que tothom en va parlar a les seves esquenes. I és que el safareig és l'esport número 1 i a tots ens agrada rentar la roba dels altres però no planxar-la. Lloats els qui no contribueixen a fomentar aquestes cadenes, siguin secrets o rumors.

Heu anat al dentista? S'ha acreditat alguna vegada oficialment davant vostre com a un especialista reconegut i professional? Un dia d'aquests agafo unes tenalles i una bata blanca i ...

El noble esport dels austríacs

Avui ve gent a casa i he d’estar a l’alçada d’un bon amfitrió. Ja estic nerviós. Sempre m’ha agradat complir aquest rol, especialment perquè m’han educat per a que els meus convidats passin una bona vetllada – millor si és inoblidable. En fi, que gaudeixin de la companyia, de la casa, de l’estona i del menjar. Per tant ja tinc el “qui”, “on”, el “quan” i el “què”.

Remenant per Internet he trobat una pàgina austríaca amb una recepta infalible que ben segur triomfarà. Es tracta d’un plat tradicional austríac millorat amb alguns ingredients de rabiosa actualitat química i amb una presentació a lo “Ruiz de la Prada”. Aquesta pàgina també dóna algunes orientacions per gaudir d’una bona sobretaula, com servir els cafès i licors, alguns jocs de taula, converses per a crear pol.lèmica i generar debat … etc. Tot dintre d’un marc de cordialitat i buscant ésser complaent. Diverses sel.leccions de futbol que jugaran l’Eurocopa 2008 i que estan allotjades a Aústria ja esmenten la hospitalitat d’aquestes gents. Són especialistes i professionals en aquest sentit. Són bons, molt bons.

La meva germana que viu de moment en aquest país em confirma la llarga durada dels àpats, l’amabilitat i el caliu dels austríacs i una insistència gairebé feridora (i malaltissa) per evitar que el convidat marxi (es considera un fracàs). Tampoc no em dóna massa detalls d’aquest darrer punt. Pero sempre em diu que està casa gaudint d’un àpat i a mi el seu sentit de l’humor em fa gràcia i ric moltíssim sempre que la truco. Hi ha una dita austríaca que diu que cada cop que un invitat marxa de casa teva, Déu mata un gatet i canta un cançó “iolereeeeeeeei”. Segur que la Bíblia explica el per què. Demà la llegiré o potser demà passat.

Així que ja ho tinc tot preparat i estic empapat amb sabis consells austríacs. M’he permès el luxe d’aprendre’m alguns acudits i he repassat la premsa del dia havent fet incís en temes candents. La taula és parada, el pis és net, el menjar a punt, música gravada en CD acurosament sel.leccionada, la decoració és perfecte … Truquen a la porta! Ja estan aquí.

Tot va sobre rodes. Passen les hores, apareixen les rialles, es palpa el bon humor, la fraternalitat és omnipresent i de sobte … passa el què havia de passar, algú diu: “Gràcies, ens ho hem passat genial, però hem de marxar”.

I ara què?

Per a la gent com jo, totalment servicial, que vivim pel prògim, que disfrutem quan els convidats disfruten, … no entenem com una agradable vetllada por tenir un final tan brusc i només ens queda una opció que curiosament té un origen austríac, com no. Es tracta d’hospedar els convidats de manera indeterminada (sense límit de temps) en una sala especialment adaptada i amagada (prefereixo usar la paraula “privada”), on gaudiran de la gastronomia, del saber fer, generositat i hospitalitat per part de l’amfitrió. Ja tinc el “com” que em mancava. És perfecte!

Investigo una mica sobre aquesta tradició austríaca i trobo retalls de premsa on s’indica casos d’èxit, tals com d’una noia gaudint durant 8 anys de les excel.lències de la vida o una altra noia amb fills ensalivant cada dia aquest acte tan meravellós com és estar a cos de príncep durant 25 anys. Me n’adono que és com un esport nacional, ja que hi ha casos a dojo! Aquesta gent sap el què es fa!

Però com a tot arreu passen desgràcies .. I és que darrerament és bastant gratuït convidar gent a casa sense conèixer-la del tot, i clar, llavors passa el què passa. Per què no acceptem caramels dels desconeguts, i en canvi si que els convidem a casa? …

Per cert, quan heu anat a l’hospital i us ha atès un metge, s’ha acreditat mai? Aquest cap de setmana agafo una bata blanca i …

jueves, 5 de junio de 2008

Impotència bàsica tecnològica

Es diu sovint que les persones som animals de costums, i de fet, si que necessitem alguna rutina que ens permeti el caprici de no pensar i actuar mecànicament, i jo el primer. Un exemple molt estès: m’agrada anar al bar i pendre’m un cafè mentre devoro el diari començant per la darrera pàgina; no deixa de ser un acte reflexe però em sento còmode i em tranquilitza. A més, m’agrada. Però existeixen més humanes costums com “la dutxa pel matí o no sóc persona”, “el cafè o no em desperto”, “el polvet matiner o me la pelo”, …

Doncs bé, tot funcionava relativament dintre de la normalitat fins que se’m va acabar el recanvi de l’ambientador que neutralitza l’olor a tabac ja fa uns dies. És un aparell aparatós i gran, que habitualment ubico en una estanteria alta del menjador i que cada “x” minuts dispara un raig d’ambientador que “no camufla” l’olor a tabac, sino que el “neutralitza”; sembla un detall estèril però no ho és. A principis del segle XXI te n’adones que tot porta recanvis: la màquina d’afaitar, l’ambientador, els encenedors, les impressores (quins cabrons, et regalen l’aparell i después et claven 15 euros per cartutxo de tinta) … Habitualment coses d’ús diari. Recordo fa no massa anys quan vaig anar a comprar el meu primer recanvi: una pila. Clarament vaig intuir que alguna cosa no anava bé en aquest món i és que davant de tants tipus de piles, vaig haver de tornar a casa per informar-me del què necessitava; vaig saber llavors que hi ha piles salines, de níquel, alcalines, recarreglables, etc. I ho vaig veure clar. Una llum em va cegar i va ser quan ho vaig entendre tot: hi ha recanvis de recanvis. Atordit vaig tirar el depertador i me’n vaig comprar un d’elèctric.

Tornat al fil argumental … Vaig anar al súper a buscar un recanvi per l’ambientador antitabac. El vaig comprar i un cop a casa la meva dona el va col·locar dintre de l’aparell. Crec que el fabricant busca un efecte concret que et crea dependència: reps una visita a casa i és inevitable que “no el vegi” allí dalt a l’estanteria, imponent, amenaçador, desafiant al tabac, marcant territori … I és llavors quan es produeix el moment màgic quan escoltes el “jo també en tinc un!” i s'inicia a partir d’aquell moment una conversa improductiva però tècnicament molt qualifacada sobre les virtuts, funcionament i meravelles d’aquell aparell: que si costa acostumar-se als raigs d’ambientador que llença periodicament fent un “fshhhhh”, que si me’n vaig anar de vacances i me’l vaig deixar encès tot un mes (quin fart patir), que si al principi manipulant-lo m’havia disparat als ulls, que si no sé què faria sense ell (atorgant-li un status de mascota) i molts més “que si …”. És increible com un continent (l’aparell) i un contingut (el recanvi) creen converses entre persones estant passivament fent la seva funció absents a nosaltres però alhora present quan se sent el "fshhhh"

Com anava dient, sóc de ment distreta i discreta, la meva dona va reposar el recanvi i va tancar l’aparell. Doncs bé, a partir d’aquí ha començat l’infern que actualment estic vivint … No he sigut capaç d’obrir aquest aparell. Sembla senzill però té un grau de complexitat oculta que em fa impossible obrir-lo. Ho he provat tot, fins i tot en dies on la lluna és plena, quan és decreixent, creixent, … quan tinc gana i quan no. No puc. O no podia ... perquè ara ja penso que “ell” no vol. No sé pas què li he fet. El meu drama apareix quan penso quan la meva dona no hi sigui i s’acabi el recanvi, què faré? I pitjor encara, que serà d’ell? I anant més enllà … podré tenir una conversa amb algú que vingui a casa si “ell” no funciona?

I per acabar, vull fer una reflexió. Un recanvi no deixa de ser un acte mecànic, una rutina ja incorporada en la nostra vida: s’acaba, en vas a comprar i el reposes. No hi hauria d’haver-hi res més. Sento dir que realment crec que quan la tecnologia funciona (per primitiva que sigui com un ambientador) és perfecte. Quan no ho fa, et sents buit i has d’ocupar aquest espai escribint un blog per tal de no angoixar-te.

Proper post: el noble esport dels austríacs també conegut com el segrest de familiars durant uns quants anys.

Apasiau