Impotència bàsica tecnològica

Es diu sovint que les persones som animals de costums, i de fet, si que necessitem alguna rutina que ens permeti el caprici de no pensar i actuar mecànicament, i jo el primer. Un exemple molt estès: m’agrada anar al bar i pendre’m un cafè mentre devoro el diari començant per la darrera pàgina; no deixa de ser un acte reflexe però em sento còmode i em tranquilitza. A més, m’agrada. Però existeixen més humanes costums com “la dutxa pel matí o no sóc persona”, “el cafè o no em desperto”, “el polvet matiner o me la pelo”, …

Doncs bé, tot funcionava relativament dintre de la normalitat fins que se’m va acabar el recanvi de l’ambientador que neutralitza l’olor a tabac ja fa uns dies. És un aparell aparatós i gran, que habitualment ubico en una estanteria alta del menjador i que cada “x” minuts dispara un raig d’ambientador que “no camufla” l’olor a tabac, sino que el “neutralitza”; sembla un detall estèril però no ho és. A principis del segle XXI te n’adones que tot porta recanvis: la màquina d’afaitar, l’ambientador, els encenedors, les impressores (quins cabrons, et regalen l’aparell i después et claven 15 euros per cartutxo de tinta) … Habitualment coses d’ús diari. Recordo fa no massa anys quan vaig anar a comprar el meu primer recanvi: una pila. Clarament vaig intuir que alguna cosa no anava bé en aquest món i és que davant de tants tipus de piles, vaig haver de tornar a casa per informar-me del què necessitava; vaig saber llavors que hi ha piles salines, de níquel, alcalines, recarreglables, etc. I ho vaig veure clar. Una llum em va cegar i va ser quan ho vaig entendre tot: hi ha recanvis de recanvis. Atordit vaig tirar el depertador i me’n vaig comprar un d’elèctric.

Tornat al fil argumental … Vaig anar al súper a buscar un recanvi per l’ambientador antitabac. El vaig comprar i un cop a casa la meva dona el va col·locar dintre de l’aparell. Crec que el fabricant busca un efecte concret que et crea dependència: reps una visita a casa i és inevitable que “no el vegi” allí dalt a l’estanteria, imponent, amenaçador, desafiant al tabac, marcant territori … I és llavors quan es produeix el moment màgic quan escoltes el “jo també en tinc un!” i s'inicia a partir d’aquell moment una conversa improductiva però tècnicament molt qualifacada sobre les virtuts, funcionament i meravelles d’aquell aparell: que si costa acostumar-se als raigs d’ambientador que llença periodicament fent un “fshhhhh”, que si me’n vaig anar de vacances i me’l vaig deixar encès tot un mes (quin fart patir), que si al principi manipulant-lo m’havia disparat als ulls, que si no sé què faria sense ell (atorgant-li un status de mascota) i molts més “que si …”. És increible com un continent (l’aparell) i un contingut (el recanvi) creen converses entre persones estant passivament fent la seva funció absents a nosaltres però alhora present quan se sent el "fshhhh"

Com anava dient, sóc de ment distreta i discreta, la meva dona va reposar el recanvi i va tancar l’aparell. Doncs bé, a partir d’aquí ha començat l’infern que actualment estic vivint … No he sigut capaç d’obrir aquest aparell. Sembla senzill però té un grau de complexitat oculta que em fa impossible obrir-lo. Ho he provat tot, fins i tot en dies on la lluna és plena, quan és decreixent, creixent, … quan tinc gana i quan no. No puc. O no podia ... perquè ara ja penso que “ell” no vol. No sé pas què li he fet. El meu drama apareix quan penso quan la meva dona no hi sigui i s’acabi el recanvi, què faré? I pitjor encara, que serà d’ell? I anant més enllà … podré tenir una conversa amb algú que vingui a casa si “ell” no funciona?

I per acabar, vull fer una reflexió. Un recanvi no deixa de ser un acte mecànic, una rutina ja incorporada en la nostra vida: s’acaba, en vas a comprar i el reposes. No hi hauria d’haver-hi res més. Sento dir que realment crec que quan la tecnologia funciona (per primitiva que sigui com un ambientador) és perfecte. Quan no ho fa, et sents buit i has d’ocupar aquest espai escribint un blog per tal de no angoixar-te.

Proper post: el noble esport dels austríacs també conegut com el segrest de familiars durant uns quants anys.

Apasiau