El noble esport dels austríacs

Avui ve gent a casa i he d’estar a l’alçada d’un bon amfitrió. Ja estic nerviós. Sempre m’ha agradat complir aquest rol, especialment perquè m’han educat per a que els meus convidats passin una bona vetllada – millor si és inoblidable. En fi, que gaudeixin de la companyia, de la casa, de l’estona i del menjar. Per tant ja tinc el “qui”, “on”, el “quan” i el “què”.

Remenant per Internet he trobat una pàgina austríaca amb una recepta infalible que ben segur triomfarà. Es tracta d’un plat tradicional austríac millorat amb alguns ingredients de rabiosa actualitat química i amb una presentació a lo “Ruiz de la Prada”. Aquesta pàgina també dóna algunes orientacions per gaudir d’una bona sobretaula, com servir els cafès i licors, alguns jocs de taula, converses per a crear pol.lèmica i generar debat … etc. Tot dintre d’un marc de cordialitat i buscant ésser complaent. Diverses sel.leccions de futbol que jugaran l’Eurocopa 2008 i que estan allotjades a Aústria ja esmenten la hospitalitat d’aquestes gents. Són especialistes i professionals en aquest sentit. Són bons, molt bons.

La meva germana que viu de moment en aquest país em confirma la llarga durada dels àpats, l’amabilitat i el caliu dels austríacs i una insistència gairebé feridora (i malaltissa) per evitar que el convidat marxi (es considera un fracàs). Tampoc no em dóna massa detalls d’aquest darrer punt. Pero sempre em diu que està casa gaudint d’un àpat i a mi el seu sentit de l’humor em fa gràcia i ric moltíssim sempre que la truco. Hi ha una dita austríaca que diu que cada cop que un invitat marxa de casa teva, Déu mata un gatet i canta un cançó “iolereeeeeeeei”. Segur que la Bíblia explica el per què. Demà la llegiré o potser demà passat.

Així que ja ho tinc tot preparat i estic empapat amb sabis consells austríacs. M’he permès el luxe d’aprendre’m alguns acudits i he repassat la premsa del dia havent fet incís en temes candents. La taula és parada, el pis és net, el menjar a punt, música gravada en CD acurosament sel.leccionada, la decoració és perfecte … Truquen a la porta! Ja estan aquí.

Tot va sobre rodes. Passen les hores, apareixen les rialles, es palpa el bon humor, la fraternalitat és omnipresent i de sobte … passa el què havia de passar, algú diu: “Gràcies, ens ho hem passat genial, però hem de marxar”.

I ara què?

Per a la gent com jo, totalment servicial, que vivim pel prògim, que disfrutem quan els convidats disfruten, … no entenem com una agradable vetllada por tenir un final tan brusc i només ens queda una opció que curiosament té un origen austríac, com no. Es tracta d’hospedar els convidats de manera indeterminada (sense límit de temps) en una sala especialment adaptada i amagada (prefereixo usar la paraula “privada”), on gaudiran de la gastronomia, del saber fer, generositat i hospitalitat per part de l’amfitrió. Ja tinc el “com” que em mancava. És perfecte!

Investigo una mica sobre aquesta tradició austríaca i trobo retalls de premsa on s’indica casos d’èxit, tals com d’una noia gaudint durant 8 anys de les excel.lències de la vida o una altra noia amb fills ensalivant cada dia aquest acte tan meravellós com és estar a cos de príncep durant 25 anys. Me n’adono que és com un esport nacional, ja que hi ha casos a dojo! Aquesta gent sap el què es fa!

Però com a tot arreu passen desgràcies .. I és que darrerament és bastant gratuït convidar gent a casa sense conèixer-la del tot, i clar, llavors passa el què passa. Per què no acceptem caramels dels desconeguts, i en canvi si que els convidem a casa? …

Per cert, quan heu anat a l’hospital i us ha atès un metge, s’ha acreditat mai? Aquest cap de setmana agafo una bata blanca i …