Llegendes urbanes: el cas Janaro

El meu amic Joan http://joanpoch.wordpress.com/2008/06/09/guardar-un-secret/ ha deixat un post genial sobre "Guardar un secret". Em sento tan còmplice del contingut, tan al·ludit en certs moments i tan distant en d'altres, que amb tota la llibertat del món he decidit agafar el relleu amb tota la prudència i escriure sobre el què em va dir un amic del seu cosí que coneixia el nebot d'un company de feina que havia estiuejat a Gratallops que li va dir que en coneixia a un que era un desgraciat. Una llegenda urbana en tota regla.

La paraula desgraciat us pot fer caure en l'error de pensar que és un insult però el significat semàntic és "persona amb carència de gràcia"...

Aquest "desgraciat" que pel què se'm va dir era un persona desfortunada en els seus actes que mai pretenia buscar el somriure ni la complicitat dels demés, un malabarista de la sort (que sempre li girava la cara, que és l'equivalent a sempre tenir-ne; la probabilitat és la mateixa) i un autèncic psicoanalista de les causes perdudes com a bandera d'un nou modus videndi sense futur ni comprensió social. Una persona que dubtava entre no tenir futur o no voler tenir-ne, bàsicament.

Com tot animal social, aquest individu, que l'anomenarem Janaro, es va haver d'enfrontar a un aprenentatge intensiu de la vida. Hi ha coses que ningú t'explica i, per tant, l'empirisme del prova-error és el camí (també conegut com el "a força d'òsties"). Hi ha una altre teoria menys coneguda que proposa l'ingrés a la presó com curset accelerat. En Janaro mai havia defecat un excrement (vulgar-me es diu "fer caca") de dimensions icebergianes i d'una rigdesa, semblant al rigor mortis, en casa aliena com aquell. Què havia de fer? Què haguessis fet tu? Doncs la pitjor de les opcions existents - excloent la humiliació de sortir de lavabo i confessar el crim; això mai. En Janaro, un gran observador de la vida, va advertir que el recipient on es dipositava l'escombreta no tenia producte químic líquid i per tant va decidir "em-momiar" l'escombreta amb paper per tal de colpejar amb cops secs i certers l'excrement, del que només s'atisbava 1/3 emergent, sense que l'escombreta absorvís en el seu interior part de la caca resultant dels impactes. El resultat va ésser caòtic. No només no va partir l'iceberg sinó que el paper es va mullar, es va filtrar a l'interior de l'escombreta i amb ell, la merda. Lògicament, el problema no era l'excrement de dimensions descomunals ocupant el forat de la tassa impedint el pas de l'aigua, tal como si fos una pedra al ronyó. El problema principal ara era l'escombreta. Des d'un pis molt alt, la possibilitat de llençar-la per la finestra perdia força; tampoc la podia posar a la bossa d'escombraries, seria com delatar-se (he anat a cagar a ca teva, he emmerdat l'escombreta i l'he llençat a la paperera. Posa sabó que no n'hi ha). L'opció d'endur-se-la amagada en una butxaca de l'abric era pèssima - podries ésser acusat de robar i el "jarumen" seria la prova delatadora del furt. Però les persones som sorprenents ja que en moments de tensió prima la supervivència i el cervell es va posar en funcionament. En Janaro ho va tenir clar... Retallar l'escombreta amb unes tisores de tallar ungles que va trobar a la pica; a aquest fet poca gent li atribueix mèrit però sóc de l'opinió que només els artesans experimentats i sense escrúpols poden ser capaços de fer-ho. I en Janaro. No és fàcil, cal tallar lo just mantenint un volum homogeni en tota l'escombreta - com un Llongueras però fecal. Un cop estava enfeinat retallant, algú va trucar a la porta del lavabo preguntant si tot anava bé. Situació fàcil i cómode pel nostre amic: va confessar ceguera temporal i va guanyar un crèdit de 10 minuts més, típic. Un comentari dit convincentment és molt més creïble que la millor de les veritats dita sense confiança. Aquell home, va llençar per la tassa els fills sobrants que havia tallat, va deixar l'escombreta al seu lloc, i les tisores també, al calaix de la pica. Mai ningú li va dir res. Cap dels presents ni els propietaris de la casa li van treure el tema a la cara, es va convertir en un tema tabú, oblidat. Només es van limitar a desfer-se de les tisores d'ungles en comprovar que fotien molta catipent (els engranatges estaven plens de merda), van veure molt encuriosits que l'escombreta sorprenentment havia perdut volum (com si algú l'hagués retallat), que la tassa estava embossada amb un excrement d'un volum inimaginari amb filets d'escombreta clavats a mode de decoració i amb esquitxades de merda al sostre resultants com si l'excrement hagués estat colpejat desesperadament, i que per tant, calia desinfectar el lavabo i pintar de nou.

Tots ens poden sentir identificats amb aquesta llegenda urbana, amb aquest heroi de la mala sort si voleu. Desafortunadament va passar una cosa molt curiosa. Ell no va demanar guardar un secret, sinó que tothom en va parlar a les seves esquenes. I és que el safareig és l'esport número 1 i a tots ens agrada rentar la roba dels altres però no planxar-la. Lloats els qui no contribueixen a fomentar aquestes cadenes, siguin secrets o rumors.

Heu anat al dentista? S'ha acreditat alguna vegada oficialment davant vostre com a un especialista reconegut i professional? Un dia d'aquests agafo unes tenalles i una bata blanca i ...